¡QUÉ TIEMPOS AQUÉLLOS!

El calificado como "poetastro" por Eduardo Jordà y conocido en otros ambientes como "porc endolat", Tomeu Martí, a quien en la imagen podéis ver disfrazado de butanero, evocaba, en un artículo de Diari de Balears publicado el 29 de enero de 2009, sus tiempos mozos y más concretamente la única (aunque no por ello menos memorable) "batallita" que puede contar como mártir de la causa. La nostalgia nos ha hecho rescatar esta feliz anécdota, pasaje entrañable de nuestra historia. Lástima que omita aquellos desgarradores y desagradables chillidos de "pulisía, pulisía", lo que resta dramatismo a su relato.

Iguals davant la Policia?

(...) Fa pocs dies han sortit a la llum pública uns lamentables fets ocorreguts a Palma el primer dia d’enguany. Sembla ser que un militant d’organitzacions d’extrema dreta va patir importants lesions a causa de l’agressió per part d’uns joves d’idees oposades.

Corria l’any 1996, aleshores, a banda de ser el portaveu de Joves de Mallorca per la Llengua i participar activament a altres entitats socials, feia d’ajudant de l’entrenador del conjunt de futbol aleví del Patronat. Un horabaixa quan tornava de l’entrenament i anava cap a casa en bicicleta, en passar pel carrer Capità Salom, a l’altura de la Creu Roja, vaig ser abordat per una dotzena d’skin heads feixistes armats amb bats. Un d’ells, en Luis FD, em va intentar rompre el cap amb un bat de fusta i com que entre la seva arma i el meu cap hi vaig posar el meu braç, el me va ferir. Vaig aconseguir fugir fent un sprint digne dels millors rècordmans mundials, i em vaig refugiar a una botiga.

Al cap de poca estona, un al·lot em va avisar que havien detingut un dels agressors i vaig sortir. Un policia de paisà havia agafat el feixista que m’havia agredit, mentre que la resta de feixistes havien fugit. Llavonses va arribar un cotxe de Policia amb dos membres de la Policia Estatal que es feren càrrec de l’agressor i de mi, mentre rebutjaven l’oferiment del policia de paisà i dels ciutadans que havien vist els fets per venir a testimoniar a comissaria. Ens ficaren tots dos al mateix vehicle, intentaren evitar que acudís a la casa dels socors perquè em visitàs un metge, i en tot moment ens tractaren, agressor i agredit, de la mateixa manera. De fet, quan vaig demanar per fer una telefonada un dels agents em contestà "no estás detenido" i jo li vaig contestar, "per això mateix vull telefonar". Aquell vespre, a comissaria vaig prestar declaració i a continuació vaig haver de recórrer a un amic, ja que els policies es negaren a retornar-me al lloc on m’havien recollit. Allà, el personal de la Creu Roja em guardava la meva malmenada bicicleta.

Dies després vaig esbrinar el nom de dos dels agressors més i vaig anar als jutjats a ampliar la meva declaració. Un dels agressors és un tal Quique que du tatuat a una mà "skin" i a l’altra "head". I un altre és un tal Xisco, que durant uns anys fou el responsable dels Supporters del Mallorca. De fet, molts d’aquest grups de violents militants de la ultradreta s’escuden darrere el nom i els símbols d’un club de futbol, en part perquè els dirigents dels clubs de futbol els permeten moure’s per les seves instal·lacions com peixos dins aigua i en part perquè a la Policia ja li va bé tenir-los allà. Hi ha alguns presidents de clubs de futbol que no tan sols els deixen fer, sinó que els mantenen econòmicament, a canvi que els facin de guàrdia de korps.

Pensau en el cas del fins fa poc president del Madrid, Ramon Calderón, o en el de Ruiz de Lopera, que ahir al matí no va permetre l’accés a l’estadi a Serra Ferrer. Però la connivència més greu no és la d’aquests aspirants a petits dictadors que es mouen als despatxos dels clubs esportius. La pitjor connivència és la de la Policia, que permet a aquesta gent executar les seves malifetes amb total impunitat. Més de deu anys després, encara esper que els meus agressors siguin jutjats.